El PAS de deixar el meu lloc i aventurar-se en una aventura cap a Amèrica, no va ser fàcil. Doncs no sabia que m'esperava allí.
Des del primer dia que vaig trepitjar New England, em vaig adonar que el CAMÍ ja estava iniciat i que el que quedava a continuació és anar traçant PENJADES.
Els canvis sempre fan por perquè no saps el que t'espera, ens mantenim a la nostra ZONA de CONFORT què en algun dels casos ha deixat de ser confortable, però tot i això, ens mantenim allí esperant que vingui un CANVI. Quin canvi ha de venir si no volem sortir d'aquesta zona tan "suposadament" confortable?
Ens trobem en un cercle que no té sortida: no m'agrada com estan les coses, vull que canvien, no vull canviar jo les coses perquè no se el que em pot esperar, no m'agrada com estan les coses...
No sabem quins seran els resultats però tot comença CONSCIENCIANT-SE que hem de donar el PRIMER PAS.
Doncs totalment d'acord amb el que dius. Tots ens trobem en etapes en les que ens plantejem precisament això, no estic bé...vull canviar...però on ens quedem? què fem? res absolutament. Clar, que fàcil és queixar-nos, entrar en una posició totalment de víctima i culpar el context i als altres de la "impossibilitat" del canvi personal. Mentidaaaa prendrem consciència, acceptarem que aquesta situació enquistada la provoquem nosaltres mateixos? Fruit d'una por massa gran i que ens paralitza? Si no és així, ja podem comenCar a fer-nos a la idea que la felicitat només la veurem en els altres. Petons valenta.
ResponEliminaSi no és aixó ja podem comenar a fer-nos a la idea que la felicitats només la veurem en els altres. És una idea molt potenciadora que t'anima a moure't i tirar endavant a buscar la teva felicitat o almenys en buscar allò que creus que t'ajuda a fer-te feliç.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari.