I després de l'accident...

Un viatge, una experiència, uns aprenentatges.

Tot preparat per marxar, però no per tornar tant ràpid.

Mitja hora abans: una pregunta: és obligatori ficar-se el cinturó al seient de darrere en aquest país? Resposta: no és obligatori. Per sort l'hàbit actua i la meva amiga igualment es corda el cinturó.

Dormim plàcidament al cotxe, jo al seient de davant m'inclino una mica més per estar més còmoda.

1 minut abans: sento cantar el conductor, canta bé, té una bona veu.

Segons, micro segons, mil·lèsimes de segons: volant cap a la dreta, ens sortim de la carretera, intenta adreçar i volant cap a l'esquerra, massa cap a l'esquerra, massa, massa, creuem tota la carretera i davant veiem una paret, un mur, anem cap allà, si anem allà, s'ha perdut el control del cotxe i  el control de la situació.

Ja no queda més que xocar, ho veig, em coloco em posició de protecció, cames acurrucades i protegint-me el cap i  pensant com quedarem després d'aquest cop?com serà l'impacte? això realment està passant.

El xoc. 1 segon.

Uns segons després, el temps sembla que sigui ja diferent. Obro els ulls, tinc sang als genolls i algun lloc més però estic bé. Com estàs em pregunta la meva amiga? jo bé, tu? també. El conductor veig que bé perquè el primer que fa és mirar com ha quedat el cotxe, cotxe que ja no pot operar.

Surto desorientada del cotxe, sóc l'última a sortir. De cop ve gent cap mi i em porten cap a una ombra m'assec i observo que em miren al pit, tinc la marca del cinturó marcada.

- Hospital, hospital!! (sento que diuen la gent africana)

3 minuts després ens dirigem cap a l'hospital. Pugem al cotxe, té unes cortines negres i és allargat, penso que és un cotxe de morts, que és el que importa si és així (després me n'adono que es tracta d'un taxi).

1 hora a l'hospital, millor dit, servei d'atenció primària, ara si ja no em puc fer més la valenta, entro marejada i blanca.

Ens tombem a la llitera i les dones amablement ens van ventant per apartar-nos les mosques, les seves cares ens aporten tranquil·litat.

Ens visita una doctora jove, parla una mica d'anglès, més tranquil·litat. Ens diu les medicines i estris que necessita que comprem per curar-nos les ferides, dono diners a una dona per a què les compri.

Un senyor gran, amb la seva túnica i barret va netejant les ferides, en cap moment em mira els ulls o em regala una mirada de complicitat, però se'l veu per la labor i és atent. Tinc por que m'hagin de ficar punts a una ferida al cap, però es superficial i no és necessari  més tard em trobo tot un munt de cabell que m'han tallat).

Arriba una noia blanca i em diu que és dels Estats Units i que avisarà una amiga seva que parla espanyol. Elles tradueixen el que diu la doctora i les dones del poble del  seu idioma natiu a nosaltres.

La meva amiga té l'impacte més fort i té el cinturó molt marcat i moltes contractures. Ara que ens han atés, jo estic més bé, ens canviem el rol i és ella qui té el "baixon", li fa mal tot i té molts blaus al cos i aquets duraran dies.

No ens poden fer cap radiografia, no tenen els instruments necessaris i  diuen que si podem busquem un lloc per fer-ho.

Paguem i agraïm la visita mèdica i el bon tracte. No accepten cap propina.

Les noies americanes ens diuen opcions per tornar cap a la capital i agafar un vol de retorn.

1 hora i mitja després tornem al lloc de l'accident, s'ha de fer informe amb la policia.

- Però si jo m'he assegut a aquesta ombra, com pot ser que el cotxe estigui a l'altra banda del mur?Que l'han mogut?

- És que l'hem atravesat.

La meva amiga voldria pujar al cotxe de la policia, el tot terreny i que ens portes segures cap a la capital, però tornem amb el taxi que no té cap cinturó de seguretat  i com que va fent parades per recollir gent tardem més de 7 hores a arribar a la capital.

7 hores més tard arribem a l'hotel l'endemà toca tot el dia descansar per agafar un avió i anar a l'hospital.

Per a què escric tot això?

Perquè una de les coses que m'ha resultat difícil es poder explicar aquest accident; poder explicar que no ens hem fet mal però que ens hem fet mal, poder explicar que no ha sigut greu, però ha sigut greu, poder explicar que ha passat sense haver d'explicar el que ha passat.

I escric això perquè sento que en el moment que obrim els ulls, el temps suma, el temps conta, el temps avança, tot el que veiem, el que fem, el que sentim, el que pensem, suma, és un regal.

Després de l'accident hi ha un després i aquest després és el que crea les coses i el que ens permet fer.

Tot suma, tot fa, tot es veu i ara ho tenim, si no s'escriu desapareix, si no s'escriu haurem de recorre a la memòria de l'oblit que ens recordi que a partir d'obrir els ulls, tot suma, tot es veu, sinó, no queda res.